There is a war

There is a war between the rich and poor,
a war between the man and the woman.
There is a war between the ones who say there is a war
and the ones who say there isn't.

Why don't you come on back to the war, that's right, get in it,
why don't you come on back to the war, it's just beginning.

Well I live here with a woman and a child,
the situation makes me kind of nervous.
Yes, I rise up from her arms, she says "I guess you call this love";
I call it service.

Why don't you come on back to the war, don't be a tourist,
why don't you come on back to the war, before it hurts us,
why don't you come on back to the war, let's all get nervous.

You cannot stand what I've become,
you much prefer the gentleman I was before.
I was so easy to defeat, I was so easy to control,
I didn't even know there was a war.

EL MILLOR POEMA D'AMOR DE COHEN

HEY THATS NO WAY TO SAY GOODBYE

Escoltant la cançó te n'adones que és la millor cançó d'amor que ha fet Leonard Cohen. És fàcil imaginar l'escena: a l'illa d'Hidra amb un sol abrusador, el menjador senzill de pescador amb una taula de fusta i unes flors de centre que ha posat ella. Ell boig pel trencament, i ella amb els ulls inundats de llàgrimes. Li diu que ha de marxar, que la vida continua, i ella que no el vol entendre li diu que pensava que el seu amor era per sempre. Certament, són una parella més de les moltes que cada dia s'esquincen i es separen.

Ell se'n va al terrat i allí composa la millor cançó d'amor que ha fet mai, mentre Marianne plora estesa al llit. És fàcil imaginar-se la bellesa de la Marianne i els seus petons càlids i el seu cabell d'or escampat pel llit quan entra els primers raigs de sol a l'habitació. El sol de Grècia dóna als colors un tel inimitable. Ella va ser la millor, una deessa i hi ha que congelar el temps per entendre-ho i ser suficientment valent per dir adéu. No ploris Marianne, el teu amor va amb mi i el meu amb tu.

SONET

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.
Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella só que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.
La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor
en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.

BOLAÑO INTERPRETA A GABRIELA MISTRAL

Gabriela Mistral


País de la ausencia
extraño país,
más ligero que ángel
y seña sutil,
color de alga muerta,
color de neblí,
con edad de siempre,
sin edad feliz.
(…) Parece una fábula
que yo me aprendí,
sueño de tomar
y de desasir.
Y es mi patria donde
vivir y morir.
(…)Me nació de cosas
que no son país;
de patrias y patrias
que tuve y perdí;
de las criaturas
que yo vi morir;
de lo que era mío
y se fue de mí.
(…) y en país sin nombre
me voy a morir.
Roberto Bolaño: Esos versos de Gabriela Mistral, cuando dice “país…sin edad feliz…la edad de siempre…” , yo creo que se refiere al país de la infancia. Y eso, en alguna medida, lo veo como algo muy cercano y como algo nada adverso: la infancia detenida. Tal vez si uno permanece en el sitio de la infancia, en el lugar de la infancia, las posibilidades de ver como se corrompe tu propia infancia son mayores. En el fondo siempre vamos a ver como se corrompe nuestra infancia, estemos en un sitio o en otro. Pero el estar lejos de ese lugar tal vez haga un poco más suave la visión.

I té raó en Bolaño quan diu això, però jo vaig encara més lluny: cert que quelcom es podreix però no és la infantesa sinó tot el que deixem en el camí.

SOLEDAT

there is a loneliness in this world so great
that you can see it in the slow movement of
the hands of a clock

hi ha una soledat en aquest món tan gran
que es pot veure en el moviment lent de
les agulles d'un rellotge

MARGA MAGURA, PAU RIBA. CADAQUÉS

Cadaquès, cada volta que et miro
que amarga que és, la meva sort...
Quan et veig, amor meu, impossible;
sento maleir-te, oh, de tot cor


Oh Marga... Que amarga que és, la meva sort...
Oh Marga... Tinc el cor ferit pel teu record.


Madona antiga, pagesa altiva, pensativa, enfront del mar...
Has de saber que per malaria d'un atzar sense saber-ho m'has ficat en el carrer de l'amargura
M'has pres la copa de l'amor, d'entre les mans... i m'has mesclat pena i dolor dins la dolçura.


Ah, ai amargura...
Serp verinosa, que tortures il·lusions...
Fent-les passar per carrerons, exempts de somni i de record...
Perquè, perquè, hauràs de ser sempre tan aprop... acompanyant, maleït sia, els meus amors


Cadaquès, cada volta que et miro
que amarga que és, la meva sort...
Quan et veig, amor meu, impossible;
sento maleir-te, de tot cor


Oh Marga... que amarga que és la meva sort
Oh Marga... tinc el cor ferit pel teu record.

ROSA D'ABRIL. PAU RIBA. ELIS ELIS

És el dia de la rosa
i m'ha sorprés sol, sol, solet.
No sé on ets. Vine'm a veure.
Sé que et dius Elisabet.

Ning! M'he fet amb una rosa.
Nang! Tronada tradició!
Però, en fi, he d'entregar-la
i t'ha tocat ser el meu amor.

Per poder entregar la rosa
he fet memòria dels meus flirts.
Fins a cent! Toqui a qui toqui
i a tu t'ha tocat el 100.

Entre els dits et tinc, la rosa.
Vam ser al llit un temps molt curt,
però ets francesa, ho juraria.
Sols tinc tres records de tu.

Tres colors i ara el de rosa:
color blau d'alguns petons,
color blanc de bufetades,
i el color roig del rancor.

No et mereixes tu la rosa,
princeseta del meu cor,
però ets el flirt cent de ma vida
i aquest cop has tingut sort.

Llençaré enlaire la rosa
per si el vent te la vol dur.
Lisa o Bet, no, elis, elis!
Ja mai més pensaré en tu