Piece of my heart. Janis Joplin. Pink

Didn't i make you feel like you were the only man, yeah,
an' didn't i give you nearly everything that a woman possibly can ?
honey, you know i did!
and each time i tell myself that i, well i've just had enough,
but i'm gonna show you, baby, that a woman can be tough.
I said come on, come on, come on, come on and take it,
take another little piece of my heart now, baby,
break another little bit of my heart now, darling, yeah.
hey! have another little piece of my heart now, baby, yeah.
you know you got it if it makes you feel good,
oh yes indeed.   

ANY ESPRIU

Tothom sap arreu que estem en l'any del centenari del naixement de l'universal gran poeta català Salvador Espriu. Com en un presagi, en aquest any d'homenatge veiem que les seves paraules prenen sentit:

Realment, “hem viscut per salvar els mots, per retornar el nom de cada cosa, per seguir el recte camí d'accés al ple domini de la terra. L'alba ens ha trigat mentre salvàvem els mots de la nostra llengua”. Ara que, més que mai, “les paraules vessen de sentit”. Molts “ulls tan cansats han mirat” i “han comprès, mentre” encara “bleixa l'aire malalt de la nit”.

“Llibertat, signe d'eterns rigors, de lluites mai no compreses.” El poeta encara ens convida a “no deixar res per caminar i mirar fins al ponent”. Potser, doncs, cal deixar enrere el record de la perduda tarda, i navegar fora port, a l'esperança. Potser sí que “en la sequedat arrela el pi” i l'any Espriu és aquí “per retornar-nos el nom de cada cosa”

.Publicat a

• El Punt Avui. Edició Nacional 14-05-2013 Pàgina 22
• http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/645278-any-espriu.html
• 
  

Jo pujaré piament els graons

M'ACLAME A TU: OVIDI, V.A. ESTELLÉS

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.
             

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Janis Joplin forever

Busted flat in Baton Rouge, headin' for the trains,
Feelin' nearly faded as my jeans.
Bobby thumbed a diesel down just before it rained,
Took us all the way to New Orleans.
Took my harpoon out of my dirty red bandana
And was blowin' sad while Bobby sang the blues,
With them windshield wipers slappin' time and
Bobby clappin' hands we finally sang up every song
That driver knew.

Freedom's just another word for nothin' left to lose,
And nothin' ain't worth nothin' but it's free,
Feelin' good was easy, Lord, when Bobby sang the blues,
And buddy, that was good enough for me,
Good enough for me and my Bobby McGee.

From the coalmines of Kentucky to the California sun,
Bobby shared the secrets of my soul,
Standin' right beside me through everythin' I done,
And every night she kept me from the cold.
Then somewhere near Salinas, Lord, I let her slip away,
She was lookin' for the home I hope she'll find,
Well I'd trade all my tomorrows for a single yesterday,
Holdin' Bobby's body close to mine.

Freedom's just another word for nothin' left to lose,
And nothin' left was all she left to me,
Feelin' good was easy, Lord, when Bobby sang the blues,
And buddy, that was good enough for me.
Good enough for me and Bobby McGee.

Roberto Bolaño

Aquests dies es ret un homenatge a Roberto Bolaño amb una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Són pocs els escriptors actuals que mereixin figurar entre els grans de la literatura. El cas de Roberto Bolaño és paradigmàtic. Intel·lectual compromès amb ell mateix -que és la millor manera possible de ser honest i alhora intel·lectual-, va ser un exemple de lletraferit i filòsof. Roberto Bolaño va ser un representant clar d'una manera de pensar la literatura que difícilment perdurarà en el món tecnològic actual. Les seves novel·les i, especialment, els seus contes són irrepetibles. Los detectives salvajes és la porta d'una renovació en la narrativa moderna.La mostra del CCCB ens dóna les claus del seu treball inacabat, del seu afany i dedicació impagable a aquest món paral·lel de la literatura que ell recreava tan bé. M'agradaria que finalment la vídua publiqués els contes i la novel·la inèdita que va deixar, potser seria el millor homenatge a aquest bon escriptor, que a molts ens va obrir la porta a descobrir poetes americans de la talla d'Enrique Lihn.



llegir a el periodico la carta completa

veure a  La Vanguardia

veure a  el Puntavui

La prima de riesgo

 

• http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20120805/54333380086/la-prima-de-riesgo.html

Hace ya cuatro años que aprendí que la prima de riesgo no era esa parienta casquivana que se fue a vivir a París a los dieciocho años con un señor que le doblaba la edad. Y hace poco que me he dado cuenta de que la prima de riesgo no es sólo un concepto económico difuso que se lleva nuestros ahorros o nuestro trabajo. La prima de riesgo es el vendaval que se nos está llevando una manera de ser y estar, una manera de vivir, es una ruptura en nuestro camino personal hacia la incertidumbre. Es poner prioridades antes que deseos, administrar la necesidad de tantas cosas: los estudios de los hijos, las vacaciones. Es un con qué nos quedamos.
Dejamos atrás una época dorada para adentrarnos en la oscuridad de lo desconocido. Ésta ya no es sólo una mala época para la lírica, se ha convertido en una época de búsqueda del eslabón perdido: ¿qué hicimos mal?, ¿qué voy a hacer?, ¿o qué podré hacer cuando me jubile en el futuro?

Mientras nosotros nos hundimos, los vasos comunicantes de la economía hacen milagros. La economía de aquellos países que creíamos subdesarrollados no para de subir, la gente abandona el país buscando -en sitios que no sabían muy bien dónde estaban- una oportunidad, y los que vinieron se preguntan quién les engañó. En este momento veraniego, hay que empezar a pensar lo que vamos a hacer como país en septiembre. Las cosas están en un punto de un posible no retorno.

 

Genial Leonard Cohen

Una vez más, Leonard Cohen me dejó fascinado por sus canciones, por sus poemas, por su manera de recitar y de cantar en el Palau Sant Jordi. El concierto demostró que somos muchos los que le acompañamos en su ya largo devenir. Su voz de profeta herido crepitaba como centro de unas melodías excepcionalmente interpretadas por unos músicos que constantemente las recrean. Siempre sorprende descubrir que Cohen reinventa sus viejas canciones y les da un nuevo significado: no es lo mismo oír a Cohen interpretando en los ochenta Night comes on que ahora, a sus 78 años. En Cohen lo absurdo tiene sentido, su voz viste lo imposible, crea una adicción indescifrable. Tras tantos años oyendo sus canciones, sorprende siempre descubrir un nuevo matiz desconocido de la letra o la música. Esta vez fue el violín de Alexandru Bublitchi, sustituyendo a Dino Solo, el que llenó los claroscuros de su voz, y un excelente Xavier Mas supo, una vez más, dejar al público rendido en sus solos de guitarra. Como dice Cohen en una canción, "la noche fue tranquila, muy tranquila".

05/10/2012 . La Vanguardia. Robert Álvarez Sastrehttp://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20121005/54351647745/genial-leonard-cohen.html