La soledat

El crujido

(...)

Hay una soledad tan grande en este mundo
que puedes verla en el lento movimiento
de las manecillas de un reloj.

La gente está cansada
mutilada
por el amor o el desamor
la gente no es buena con los demás
el uno al otro

El rico no es bueno con el rico
el pobre no es bueno con el pobre.
Tenemos miedo

Nuestro sistema educativo nos dice
que todos podemos llegar a ser
ganadores de culo grande

No se nos dijo
de los atrevidos
o los suicidas
o del terror de una persona
adolorida, en un lugar solitario
intocable
indecible.

Regando una planta

La gente no es buena con la demás
La gente no es buena con la demás
La gente no es buena con la demás

y supongo que nunca lo serán
y no les pido que lo sean.

La cuenta suspenderá
las nubes nublaran,
el asesino decapitará al niño
como si diera una mordida a un cono de helado.

Demasiado, muy poco
muy gordo
muy delgado o nadie.

Mas rivales que amantes
La gente no es buena con la demás
tal vez si lo fueran
nuestras muertes no serían tan malas
mientras tanto, miro a las jovencitas
codiciadas
flores de oportunidad.

Debe haber una manera
seguramente debe haber una manera
en la que todavía no hemos pensado
¿quién puso este cerebro en mí?

él llora
él pide
él dice que hay oportunidad

ésta no dirá no.

Charles Bukowski

Ya no seré feliz. Jorge Luis Borges

I
Ya no es mágico el mundo. Te han dejado.
Ya no compartirás la clara luna
ni los lentos jardines. Ya no hay una luna
que no sea espejo del pasado,

cristal de soledad, sol de agonías.
Adiós las mutuas manos y las sienes
que acercaba el amor. Hoy sólo tienes
la fiel memoria y los desiertos días.

Nadie pierde (repites vanamente)
sino lo que no tiene y no ha tenido
nunca, pero no basta ser valiente

para aprender el arte del olvido.
Un símbolo, una rosa, te desgarra
y te puede matar una guitarra.

II
Ya no seré feliz. Tal vez no importa.
Hay tantas otras cosas en el mundo;
un instante cualquiera es más profundo
y diverso que el mar. La vida es corta

y aunque las horas son tan largas, una
oscura maravilla nos acecha,
la muerte, ese otro mar, esa otra flecha
que nos libra del sol y de la luna

y del amor. La dicha que me diste
y me quitaste debe ser borrada;
lo que era todo tiene que ser nada.

Sólo que me queda el goce de estar triste,
esa vana costumbre que me inclina
al Sur, a cierta puerta, a cierta esquina.

Piece of my heart. Janis Joplin. Pink

Didn't i make you feel like you were the only man, yeah,
an' didn't i give you nearly everything that a woman possibly can ?
honey, you know i did!
and each time i tell myself that i, well i've just had enough,
but i'm gonna show you, baby, that a woman can be tough.
I said come on, come on, come on, come on and take it,
take another little piece of my heart now, baby,
break another little bit of my heart now, darling, yeah.
hey! have another little piece of my heart now, baby, yeah.
you know you got it if it makes you feel good,
oh yes indeed.   

ANY ESPRIU

Tothom sap arreu que estem en l'any del centenari del naixement de l'universal gran poeta català Salvador Espriu. Com en un presagi, en aquest any d'homenatge veiem que les seves paraules prenen sentit:

Realment, “hem viscut per salvar els mots, per retornar el nom de cada cosa, per seguir el recte camí d'accés al ple domini de la terra. L'alba ens ha trigat mentre salvàvem els mots de la nostra llengua”. Ara que, més que mai, “les paraules vessen de sentit”. Molts “ulls tan cansats han mirat” i “han comprès, mentre” encara “bleixa l'aire malalt de la nit”.

“Llibertat, signe d'eterns rigors, de lluites mai no compreses.” El poeta encara ens convida a “no deixar res per caminar i mirar fins al ponent”. Potser, doncs, cal deixar enrere el record de la perduda tarda, i navegar fora port, a l'esperança. Potser sí que “en la sequedat arrela el pi” i l'any Espriu és aquí “per retornar-nos el nom de cada cosa”

.Publicat a

• El Punt Avui. Edició Nacional 14-05-2013 Pàgina 22
• http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/645278-any-espriu.html
• 
  

Jo pujaré piament els graons

M'ACLAME A TU: OVIDI, V.A. ESTELLÉS

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.
             

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Janis Joplin forever

Busted flat in Baton Rouge, headin' for the trains,
Feelin' nearly faded as my jeans.
Bobby thumbed a diesel down just before it rained,
Took us all the way to New Orleans.
Took my harpoon out of my dirty red bandana
And was blowin' sad while Bobby sang the blues,
With them windshield wipers slappin' time and
Bobby clappin' hands we finally sang up every song
That driver knew.

Freedom's just another word for nothin' left to lose,
And nothin' ain't worth nothin' but it's free,
Feelin' good was easy, Lord, when Bobby sang the blues,
And buddy, that was good enough for me,
Good enough for me and my Bobby McGee.

From the coalmines of Kentucky to the California sun,
Bobby shared the secrets of my soul,
Standin' right beside me through everythin' I done,
And every night she kept me from the cold.
Then somewhere near Salinas, Lord, I let her slip away,
She was lookin' for the home I hope she'll find,
Well I'd trade all my tomorrows for a single yesterday,
Holdin' Bobby's body close to mine.

Freedom's just another word for nothin' left to lose,
And nothin' left was all she left to me,
Feelin' good was easy, Lord, when Bobby sang the blues,
And buddy, that was good enough for me.
Good enough for me and Bobby McGee.

Roberto Bolaño

Aquests dies es ret un homenatge a Roberto Bolaño amb una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Són pocs els escriptors actuals que mereixin figurar entre els grans de la literatura. El cas de Roberto Bolaño és paradigmàtic. Intel·lectual compromès amb ell mateix -que és la millor manera possible de ser honest i alhora intel·lectual-, va ser un exemple de lletraferit i filòsof. Roberto Bolaño va ser un representant clar d'una manera de pensar la literatura que difícilment perdurarà en el món tecnològic actual. Les seves novel·les i, especialment, els seus contes són irrepetibles. Los detectives salvajes és la porta d'una renovació en la narrativa moderna.La mostra del CCCB ens dóna les claus del seu treball inacabat, del seu afany i dedicació impagable a aquest món paral·lel de la literatura que ell recreava tan bé. M'agradaria que finalment la vídua publiqués els contes i la novel·la inèdita que va deixar, potser seria el millor homenatge a aquest bon escriptor, que a molts ens va obrir la porta a descobrir poetes americans de la talla d'Enrique Lihn.



llegir a el periodico la carta completa

veure a  La Vanguardia

veure a  el Puntavui

La prima de riesgo

 

• http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20120805/54333380086/la-prima-de-riesgo.html

Hace ya cuatro años que aprendí que la prima de riesgo no era esa parienta casquivana que se fue a vivir a París a los dieciocho años con un señor que le doblaba la edad. Y hace poco que me he dado cuenta de que la prima de riesgo no es sólo un concepto económico difuso que se lleva nuestros ahorros o nuestro trabajo. La prima de riesgo es el vendaval que se nos está llevando una manera de ser y estar, una manera de vivir, es una ruptura en nuestro camino personal hacia la incertidumbre. Es poner prioridades antes que deseos, administrar la necesidad de tantas cosas: los estudios de los hijos, las vacaciones. Es un con qué nos quedamos.
Dejamos atrás una época dorada para adentrarnos en la oscuridad de lo desconocido. Ésta ya no es sólo una mala época para la lírica, se ha convertido en una época de búsqueda del eslabón perdido: ¿qué hicimos mal?, ¿qué voy a hacer?, ¿o qué podré hacer cuando me jubile en el futuro?

Mientras nosotros nos hundimos, los vasos comunicantes de la economía hacen milagros. La economía de aquellos países que creíamos subdesarrollados no para de subir, la gente abandona el país buscando -en sitios que no sabían muy bien dónde estaban- una oportunidad, y los que vinieron se preguntan quién les engañó. En este momento veraniego, hay que empezar a pensar lo que vamos a hacer como país en septiembre. Las cosas están en un punto de un posible no retorno.

 

Genial Leonard Cohen

Una vez más, Leonard Cohen me dejó fascinado por sus canciones, por sus poemas, por su manera de recitar y de cantar en el Palau Sant Jordi. El concierto demostró que somos muchos los que le acompañamos en su ya largo devenir. Su voz de profeta herido crepitaba como centro de unas melodías excepcionalmente interpretadas por unos músicos que constantemente las recrean. Siempre sorprende descubrir que Cohen reinventa sus viejas canciones y les da un nuevo significado: no es lo mismo oír a Cohen interpretando en los ochenta Night comes on que ahora, a sus 78 años. En Cohen lo absurdo tiene sentido, su voz viste lo imposible, crea una adicción indescifrable. Tras tantos años oyendo sus canciones, sorprende siempre descubrir un nuevo matiz desconocido de la letra o la música. Esta vez fue el violín de Alexandru Bublitchi, sustituyendo a Dino Solo, el que llenó los claroscuros de su voz, y un excelente Xavier Mas supo, una vez más, dejar al público rendido en sus solos de guitarra. Como dice Cohen en una canción, "la noche fue tranquila, muy tranquila".

05/10/2012 . La Vanguardia. Robert Álvarez Sastrehttp://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20121005/54351647745/genial-leonard-cohen.html

Antònia Font - Islas Baleares

Surt es sol a Ciutat, de color carabassa ės sa Catedral, sa calitja se mescla amb es fum d'un vaixell d'Iscomar. S'edifici de Gesa se desmorona i cauen reflexos damunt s'arena des vidres daurats, faraones obres de temps passats. Todas diferentes, no hay dos iguales, un montón de gentes; lslas Baleares, oh no, Islas Baleares, ah yeah, Islas... Crema es sol a Ciutadella per Sant Joan sona es jaleo, hi ha molts de cavalls, Kas de llimona i Gin Xoriguer, sa gent s'emociona i tira es capell, es darrer toc de flabiol, ''fins l'any que ve si Déu vol!". Cau es sol a la Savina, a contrallum es far de Barbaria, a Sant Ferran sa fonda Pepe, es taller de Formentera Guitars. Todas diferentes, no hay dos iguales, un montón de gentes; lslas Baleares, oh no, Islas Baleares, ah yeah, Islas...

There is a war

There is a war between the rich and poor,
a war between the man and the woman.
There is a war between the ones who say there is a war
and the ones who say there isn't.

Why don't you come on back to the war, that's right, get in it,
why don't you come on back to the war, it's just beginning.

Well I live here with a woman and a child,
the situation makes me kind of nervous.
Yes, I rise up from her arms, she says "I guess you call this love";
I call it service.

Why don't you come on back to the war, don't be a tourist,
why don't you come on back to the war, before it hurts us,
why don't you come on back to the war, let's all get nervous.

You cannot stand what I've become,
you much prefer the gentleman I was before.
I was so easy to defeat, I was so easy to control,
I didn't even know there was a war.

EL MILLOR POEMA D'AMOR DE COHEN

HEY THATS NO WAY TO SAY GOODBYE

Escoltant la cançó te n'adones que és la millor cançó d'amor que ha fet Leonard Cohen. És fàcil imaginar l'escena: a l'illa d'Hidra amb un sol abrusador, el menjador senzill de pescador amb una taula de fusta i unes flors de centre que ha posat ella. Ell boig pel trencament, i ella amb els ulls inundats de llàgrimes. Li diu que ha de marxar, que la vida continua, i ella que no el vol entendre li diu que pensava que el seu amor era per sempre. Certament, són una parella més de les moltes que cada dia s'esquincen i es separen.

Ell se'n va al terrat i allí composa la millor cançó d'amor que ha fet mai, mentre Marianne plora estesa al llit. És fàcil imaginar-se la bellesa de la Marianne i els seus petons càlids i el seu cabell d'or escampat pel llit quan entra els primers raigs de sol a l'habitació. El sol de Grècia dóna als colors un tel inimitable. Ella va ser la millor, una deessa i hi ha que congelar el temps per entendre-ho i ser suficientment valent per dir adéu. No ploris Marianne, el teu amor va amb mi i el meu amb tu.

SONET

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.
Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella só que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.
La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor
en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.

BOLAÑO INTERPRETA A GABRIELA MISTRAL

Gabriela Mistral


País de la ausencia
extraño país,
más ligero que ángel
y seña sutil,
color de alga muerta,
color de neblí,
con edad de siempre,
sin edad feliz.
(…) Parece una fábula
que yo me aprendí,
sueño de tomar
y de desasir.
Y es mi patria donde
vivir y morir.
(…)Me nació de cosas
que no son país;
de patrias y patrias
que tuve y perdí;
de las criaturas
que yo vi morir;
de lo que era mío
y se fue de mí.
(…) y en país sin nombre
me voy a morir.
Roberto Bolaño: Esos versos de Gabriela Mistral, cuando dice “país…sin edad feliz…la edad de siempre…” , yo creo que se refiere al país de la infancia. Y eso, en alguna medida, lo veo como algo muy cercano y como algo nada adverso: la infancia detenida. Tal vez si uno permanece en el sitio de la infancia, en el lugar de la infancia, las posibilidades de ver como se corrompe tu propia infancia son mayores. En el fondo siempre vamos a ver como se corrompe nuestra infancia, estemos en un sitio o en otro. Pero el estar lejos de ese lugar tal vez haga un poco más suave la visión.

I té raó en Bolaño quan diu això, però jo vaig encara més lluny: cert que quelcom es podreix però no és la infantesa sinó tot el que deixem en el camí.

SOLEDAT

there is a loneliness in this world so great
that you can see it in the slow movement of
the hands of a clock

hi ha una soledat en aquest món tan gran
que es pot veure en el moviment lent de
les agulles d'un rellotge

MARGA MAGURA, PAU RIBA. CADAQUÉS

Cadaquès, cada volta que et miro
que amarga que és, la meva sort...
Quan et veig, amor meu, impossible;
sento maleir-te, oh, de tot cor


Oh Marga... Que amarga que és, la meva sort...
Oh Marga... Tinc el cor ferit pel teu record.


Madona antiga, pagesa altiva, pensativa, enfront del mar...
Has de saber que per malaria d'un atzar sense saber-ho m'has ficat en el carrer de l'amargura
M'has pres la copa de l'amor, d'entre les mans... i m'has mesclat pena i dolor dins la dolçura.


Ah, ai amargura...
Serp verinosa, que tortures il·lusions...
Fent-les passar per carrerons, exempts de somni i de record...
Perquè, perquè, hauràs de ser sempre tan aprop... acompanyant, maleït sia, els meus amors


Cadaquès, cada volta que et miro
que amarga que és, la meva sort...
Quan et veig, amor meu, impossible;
sento maleir-te, de tot cor


Oh Marga... que amarga que és la meva sort
Oh Marga... tinc el cor ferit pel teu record.

ROSA D'ABRIL. PAU RIBA. ELIS ELIS

És el dia de la rosa
i m'ha sorprés sol, sol, solet.
No sé on ets. Vine'm a veure.
Sé que et dius Elisabet.

Ning! M'he fet amb una rosa.
Nang! Tronada tradició!
Però, en fi, he d'entregar-la
i t'ha tocat ser el meu amor.

Per poder entregar la rosa
he fet memòria dels meus flirts.
Fins a cent! Toqui a qui toqui
i a tu t'ha tocat el 100.

Entre els dits et tinc, la rosa.
Vam ser al llit un temps molt curt,
però ets francesa, ho juraria.
Sols tinc tres records de tu.

Tres colors i ara el de rosa:
color blau d'alguns petons,
color blanc de bufetades,
i el color roig del rancor.

No et mereixes tu la rosa,
princeseta del meu cor,
però ets el flirt cent de ma vida
i aquest cop has tingut sort.

Llençaré enlaire la rosa
per si el vent te la vol dur.
Lisa o Bet, no, elis, elis!
Ja mai més pensaré en tu

El nou pla de Cadaqués

S'ha escrit molt sobre Cadaqués; potser la millor descripció la va fer Josep Pla quan parlava com el terreny rocallós de la serra de Rodes arriba al mar i crea aquesta il•lusió visual inèdita, tan ben representada en la pintura de Salvador Dalí. Tanmateix, trobo que s'ha parlat poc del seu urbanisme, que, com a continuació dels penya-segats, aboca al mar la vila. Aquesta peculiar munió de mar, muntanya, platges pissarroses, carrers laberíntics i edificacions unificades per les façanes blanques amb finestres blaves produeix un efecte fascinant. Aquestes condicions especials demanen un tractament singular de la seva ordenació urbanística que tingui en compte la part del municipi inclosa en el Parc Natural del Cap de Creus i la consideració del nucli antic com a bé cultural d'interès nacional. Està en tràmit una revisió del seu pla general (POUM), en fase d'avanç, per tal de servar el model urbà. Crec que aquesta formulació de nou pla ha de merèixer una atenció nacional, ja que aquesta vila és un patrimoni del país irrepetible. En els darrers anys l'expansió del poble ha estat important, certament amb uns paràmetres volumètrics no intensius, però que potser han estès el teixit urbà més enllà del que era aconsellable. Valdria la pena que el nou POUM s'emmirallés en el recent enderroc de la ciutat de vacances que hi havia al cap de Creus i la restitució posterior del paratge natural que ocupava: un cas únic a tot el país. No vull dir amb això que s'enderroqui el que ja s'ha edificat, però sí que s'aturi d'una vegada l'expansió de la vila, la invasió edificativa al cap de Creus, o no es facin invents al nucli antic i es mantingui la protecció del pla especial del centre històric, altrament tard o d'hora això acabarà malmetent un patrimoni únic i irrepetible.

El Punt Comarques Gironines 23-09-2010 Pàgina 20

COHEN, SO LONG MARIANNE

Come over to the window, my little darling
I'd like to try to read your palm
I used to think I was some kind of Gypsy boy
Before I let you take me home
Now so long, Marianne, it's time that we began
To laugh and cry and cry and laugh about it all again
Well you know that I love to live with you
But you make me forget so very much
I forget to pray for the angels
And then the angels forget to pray for us

Now so long, Marianne, it's time that we began
To laugh and cry and cry and laugh about it all again

We met when we were almost young
Deep in the green lilac park
You held on to me like I was a crucifix
As we went kneeling through the dark

Now so long, Marianne, it's time that we began
To laugh and cry and cry and laugh about it all again

----------------------------------------------------

Apropa't a la finestra, la meva petita estimada
M'agradaria intentar llegir-te el palmell.
Jo solia pensar que era una mena de gitano
abans de permetre que em portessis a casa.

Fins després, M.....
és temps de que comencem a riure ia plorar
sobre tot això de nou.

bo, tu saps que estimo viure amb tu,
però tu em fas oblidar
tantíssimes coses ...
Oblido pregar als angels
i llavors els àngels obliden pregar per nosaltres.

Fins després, M.....
és temps de que comencem a riure i a plorar
sobre tot això de nou.

Ens vàrem trobar quan érem gairebé joves
molt dins del parc de liles verdes.
Tu et vas abraçar a mi com si jo fos un crucifix
quan anàvem de genolls creuant la foscor.

Fins després, M.....
és temps de que comencem a riure ia plorar
sobre tot això de nou

SEMPRE COHEN: lover,lover,lover...

I asked my father,
I said, "Father change my name."
The one I'm using now it's covered up
with fear and filth and cowardice and shame.
Yes and lover, lover, lover, lover, lover, lover, lover come back to me,
yes and lover, lover, lover, lover, lover, lover, lover come back to me.

He said, "I locked you in this body,
I meant it as a kind of trial.
You can use it for a weapon,
or to make some woman smile."

Yes and lover, lover, lover, lover, lover, lover, lover come back to me
yes and lover, lover, lover, lover, lover, lover, lover come back to me.

"Then let me start again," I cried,
"please let me start again,
I want a face that's fair this time,
I want a spirit that is calm."

Yes and lover, lover, lover, lover, lover, lover, lover come back to me
yes and lover, lover, lover, lover, lover, lover, lover come back to me.

"I never never turned aside," he said,
"I never walked away.
It was you who built the temple,
it was you who covered up my face."

Yes and lover, lover, lover, lover, lover, lover, lover come back to me
yes and lover, lover, lover, lover, lover, lover, lover come back to me.

And may the spirit of this song,
may it rise up pure and free.
May it be a shield for you,
a shield against the enemy.

Yes and lover, lover, lover, lover, lover, lover, lover come back to me
yes and lover, lover, lover, lover, lover, lover, lover come back to me.

Yes and lover, lover, lover, lover, lover, lover, lover come back to me
yes and lover, lover, lover, lover, lover, lover, lover come back to me