Jo també he vist la nova pel•lícula de Woody Allen, "Vicky, Cristina, Barcelona". A través de les seves imatges, no sé si perquè estic força sensibilitzat, he descobert el per què la crisi apunta tant negre en el nostre país.
Durant anys i anys, la riquesa nacional ha estat centrada en el turisme, ja no és un problema heretat del passat. D'ençà de la democràcia, en comptes d'I+D o protegir la indústria del país, s’ha anat fomentant el turisme i el sector serveis que penja d'aquesta "indústria".
A la pel•lícula això es veu molt bé, Barcelona és una ciutat de postal, on la guitarra espanyola, en clau de música clàssica (menys mal!), ens acompanya en la passejada turística. La meva crítica no és a la pel•lícula en si, sinó el foment que se n'ha fet per a la seva edició i promoció per part de l'Administració municipal, una més en apuntar-se al foment del turisme.
Barcelona ja fa temps que s'ha convertit en un parc temàtic on els hotels i restaurants marquen el pols de la ciutat. El turisme és el principal actor, els ciutadans, poc a poc, s'han anat retirant del centre. L'habitatge ha pujat exponencialment, en bona part, per causa d'aquest fenomen.
La qüestió que ara es suscita és l'onada d'atur, pisos buits, hotels i restaurants poc plens, i captaires demanant pel carrer. ¿ No hagués estat millor que Barcelona deixés tanta promoció, i no mori d’èxit, i que les Administracions fomentessin les indústries i activitats que realment serveixen per fonamentar l'economia d'un país? Segur que la mateixa pel•lícula feta a Nova York seria més autèntica i igualment distreta.
Publicat a La Vanguardia, cartes dels lectors, el 3/11/08
