Every year at this time I renew my calendar desk. Before I pull the sheets going over to see if there is any annotation or telephone to be retained. Whenever I do I think of the same questions: What did I do today? ¿I was happy this Saturday? Why time passes so quickly ?.....
This year I have done the process in reverse, I would recommend it. I pulled the above schedule without looking at it (which does not point it's not worth the time is now) and I have reviewed the calendar year is about to begin. Questions have been better: What do I do this day? Will I be happy on Saturday? What I will give this year? The future is always more tempting than the past. I designed a perfect year. I will not let anyone rob me of my time.
Cada año por estas fechas renuevo el calendario de mi mesa de trabajo. Antes de tirarlo voy repasando las hojas para ver si hay alguna anotación o teléfono que deba conservar. Siempre que lo hago pienso en las mismas preguntas: ¿Qué hice este día? ¿Fui feliz este sábado? ¿Por qué pasa tan rápido el tiempo?.....
Este año he hecho el proceso a la inversa, permítanme recomendarlo. He tirado el calendario anterior sin mirarlo (lo que no apunté entonces no vale la pena apuntarlo ahora) y he repasado el calendario del año que está a punto de comenzar. Las preguntas han sido mejores: ¿Qué voy a hacer este día? ¿Seré feliz este sábado? ¿Qué me van a regalar este año? El futuro siempre es más tentador que el pasado. He proyectado un año perfecto. No voy a dejar que nadie me robe mi tiempo.
PUBLICAT EN EL MAGAZINE DE LA VANGUARDIA EL DIA 18-1-2009
viernes, 2 de enero de 2009
sábado, 6 de diciembre de 2008
Joan Salvat Papasseit.
Jo seria el patró
d´aquell vaixell que es veu a l´horitzó
aniria més lluny que l´horitzó
donaria a les noies el meu cor
i el tornaria a prendre
per donar-lo altre cop
-noies de tots els ports
faria mirallets amb llurs ulls
i els meus ulls
les sabria albirar
de dalt del pal més alt
cantaria cançons
com els marins de guerra:
duria uns pantalons acampanats de baix
NI SABRIA ELS MEUS FILLS QUAN
TORNARIA A TERRA
d´aquell vaixell que es veu a l´horitzó
aniria més lluny que l´horitzó
donaria a les noies el meu cor
i el tornaria a prendre
per donar-lo altre cop
-noies de tots els ports
faria mirallets amb llurs ulls
i els meus ulls
les sabria albirar
de dalt del pal més alt
cantaria cançons
com els marins de guerra:
duria uns pantalons acampanats de baix
NI SABRIA ELS MEUS FILLS QUAN
TORNARIA A TERRA
martes, 2 de diciembre de 2008
Donde habite el olvido
Por Luis Cernuda
I
Donde habite el olvido,
En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo solo sea
Memoria de una piedra sepultada entre ortigas
Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.
Donde mi nombre deje
Al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
Donde el deseo no exista.
En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
No esconda como acero
En mi pecho su ala,
Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.
Allá donde termine ese afán que exige un dueño a imagen suya,
Sometiendo a otra vida su vida,
Sin más horizonte que otros ojos frente a frente.
Donde penas y dichas no sean más que nombres,
Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
Disuelto en niebla, ausencia,
Ausencia leve como carne de niño.
Allá, allá lejos;
Donde habite el olvido
I
Donde habite el olvido,
En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo solo sea
Memoria de una piedra sepultada entre ortigas
Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.
Donde mi nombre deje
Al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
Donde el deseo no exista.
En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
No esconda como acero
En mi pecho su ala,
Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.
Allá donde termine ese afán que exige un dueño a imagen suya,
Sometiendo a otra vida su vida,
Sin más horizonte que otros ojos frente a frente.
Donde penas y dichas no sean más que nombres,
Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
Disuelto en niebla, ausencia,
Ausencia leve como carne de niño.
Allá, allá lejos;
Donde habite el olvido
domingo, 23 de noviembre de 2008
UN POEMA PERFECTE:
DONA'M LA MÀ
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.
Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Joan Salvat-Papasseit,
de L’irradiador del port i les gavines.
DONA'M LA MÀ
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.
Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Joan Salvat-Papasseit,
de L’irradiador del port i les gavines.
domingo, 9 de noviembre de 2008
MI BONSAI y la crisis
Tengo un bonsái. Me lo regalaron y yo fui el regalado, como decía Julio Cortázar con los relojes. Desde hace unos tres meses decidí descretinizar el bonsái, al igual que intento hacer con quien se pone a tiro. Lo puse en el balcón, cambié su maceta, y le añadí abono, tierra, vitaminas y media infusión de té. Mi idea era ir a contracorriente: intentar que creciese, que volviese a ser quien debió ser. Al principio hizo huelga de hojas y se desnudó en el balcón (para gozo de las vecinas, ya que le supongo macho).
En definitiva, mi fórmula era una burda copia de lo que están haciendo los gobiernos para salvar la banca, el crédito y la economía. Para continuar en la misma línea gubernamental, corté unas cuantas ramas dejando las más verdes y frondosas. Todas las ramas que creí emparentadas con la banca de inversión cayeron galvanizadas ante el hierro vengador de mis tijeras podadoras. Por un momento me sentí ministro de Economía.
Luego decidí ir regando el bonsái a medida que el Banco Central iba bajando los tipos de interés. La idea era: por cada cuarto de punto, medio vaso de agua, y si el Euribor reaccionaba en la misma dirección, marchando una de vitaminas para celebrarlo.
Hoy, cuando el Banco Central Europeo ha bajado los tipos de interés he decidido darle un festín. Pero me lo he encontrado sin hojas y retorcido. Por respeto lo dejaré morir en paz. Siempre habrá árboles menos cretinos que el mío. Y bancos y empresas con más posibilidades.
Publicat a La Vanguardia, cartes dels lectors, el 7/12/08
En definitiva, mi fórmula era una burda copia de lo que están haciendo los gobiernos para salvar la banca, el crédito y la economía. Para continuar en la misma línea gubernamental, corté unas cuantas ramas dejando las más verdes y frondosas. Todas las ramas que creí emparentadas con la banca de inversión cayeron galvanizadas ante el hierro vengador de mis tijeras podadoras. Por un momento me sentí ministro de Economía.
Luego decidí ir regando el bonsái a medida que el Banco Central iba bajando los tipos de interés. La idea era: por cada cuarto de punto, medio vaso de agua, y si el Euribor reaccionaba en la misma dirección, marchando una de vitaminas para celebrarlo.
Hoy, cuando el Banco Central Europeo ha bajado los tipos de interés he decidido darle un festín. Pero me lo he encontrado sin hojas y retorcido. Por respeto lo dejaré morir en paz. Siempre habrá árboles menos cretinos que el mío. Y bancos y empresas con más posibilidades.
Publicat a La Vanguardia, cartes dels lectors, el 7/12/08
domingo, 26 de octubre de 2008
"VICKY CRISTINA BARCELONA", LA CRISIS
Jo també he vist la nova pel•lícula de Woody Allen, "Vicky, Cristina, Barcelona". A través de les seves imatges, no sé si perquè estic força sensibilitzat, he descobert el per què la crisi apunta tant negre en el nostre país.
Durant anys i anys, la riquesa nacional ha estat centrada en el turisme, ja no és un problema heretat del passat. D'ençà de la democràcia, en comptes d'I+D o protegir la indústria del país, s’ha anat fomentant el turisme i el sector serveis que penja d'aquesta "indústria".
A la pel•lícula això es veu molt bé, Barcelona és una ciutat de postal, on la guitarra espanyola, en clau de música clàssica (menys mal!), ens acompanya en la passejada turística. La meva crítica no és a la pel•lícula en si, sinó el foment que se n'ha fet per a la seva edició i promoció per part de l'Administració municipal, una més en apuntar-se al foment del turisme.
Barcelona ja fa temps que s'ha convertit en un parc temàtic on els hotels i restaurants marquen el pols de la ciutat. El turisme és el principal actor, els ciutadans, poc a poc, s'han anat retirant del centre. L'habitatge ha pujat exponencialment, en bona part, per causa d'aquest fenomen.
La qüestió que ara es suscita és l'onada d'atur, pisos buits, hotels i restaurants poc plens, i captaires demanant pel carrer. ¿ No hagués estat millor que Barcelona deixés tanta promoció, i no mori d’èxit, i que les Administracions fomentessin les indústries i activitats que realment serveixen per fonamentar l'economia d'un país? Segur que la mateixa pel•lícula feta a Nova York seria més autèntica i igualment distreta.
Publicat a La Vanguardia, cartes dels lectors, el 3/11/08
Durant anys i anys, la riquesa nacional ha estat centrada en el turisme, ja no és un problema heretat del passat. D'ençà de la democràcia, en comptes d'I+D o protegir la indústria del país, s’ha anat fomentant el turisme i el sector serveis que penja d'aquesta "indústria".
A la pel•lícula això es veu molt bé, Barcelona és una ciutat de postal, on la guitarra espanyola, en clau de música clàssica (menys mal!), ens acompanya en la passejada turística. La meva crítica no és a la pel•lícula en si, sinó el foment que se n'ha fet per a la seva edició i promoció per part de l'Administració municipal, una més en apuntar-se al foment del turisme.
Barcelona ja fa temps que s'ha convertit en un parc temàtic on els hotels i restaurants marquen el pols de la ciutat. El turisme és el principal actor, els ciutadans, poc a poc, s'han anat retirant del centre. L'habitatge ha pujat exponencialment, en bona part, per causa d'aquest fenomen.
La qüestió que ara es suscita és l'onada d'atur, pisos buits, hotels i restaurants poc plens, i captaires demanant pel carrer. ¿ No hagués estat millor que Barcelona deixés tanta promoció, i no mori d’èxit, i que les Administracions fomentessin les indústries i activitats que realment serveixen per fonamentar l'economia d'un país? Segur que la mateixa pel•lícula feta a Nova York seria més autèntica i igualment distreta.
Publicat a La Vanguardia, cartes dels lectors, el 3/11/08
Suscribirse a:
Entradas (Atom)