The laughing heart. Charles Bukowsky

Your life is your life
don’t let it be clubbed into dank submission.
be on the watch.
there are ways out.
there is a light somewhere.
it may not be much light but
it beats the darkness.
be on the watch.
the gods will offer you chances.
know them.
take them.
you can’t beat death but
you can beat death in life, sometimes.
and the more often you learn to do it,
the more light there will be.
your life is your life.
know it while you have it.
you are marvelous
the gods wait to delight
in you.

Charles Bukowski

MENORCA S’ACABA

Com cada any he passat uns dies de vacances a Menorca. Sempre que hi torno penso en els pocs anys que li queden per convertir-se en un dels molts desastres turístics de la costa de l'Estat espanyol, com fa poc va denunciar al Parlament Europeu la resolució inspirada en l'informe Auken. De ben segur aquest petit paradís s'acaba i, malauradament, crec que no hi podrem fer res perquè la pressió immobiliària és massa forta.
Milers i milers de cases i apartaments, amb piscines, poblen els llocs boscosos prop de les cales i platges, emboscats, afrontant el mar des de llocs privilegiats. Moltes urbanitzacions disperses coronen turons i enllardeixen el verd de l'illa amb el copiat blanc tradicional dels seus edificis. Les carreteres travessen l'illa esquitxant el trànsit cap a les platges ja falsament verges. Els milers d'iots i barques, cada cop més omnipresents arreu, embruten l'aigua de les platges impunement i hi ha dies que és com ser a la Costa Brava: ni el Parc Natural des Grau se'n salva. Malgrat tot, l'illa encara conserva la natura i el mar en un estat gairebé impossible de trobar a la nostra costa. La pregunta és: fins quan durarà aquest estat de gràcia? Algú farà res per protegir l'illa?
Carta publicada al diari AVUI 26-8-2010

CEMENTIRI DE SINERA. SEMPRE ESPRIU

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo manava.

Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.

Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.

Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

No voldria res més ara

Pell bruna, cabells i ulls enfoscats, una veu i una paraula: Maria del Mar, l'amor etern.
Un fan

No voldria res més ara
que estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop.

No voldria res més ara
que el teu somriure
i ni un alè d'aire entre tu i jo.

No tenc res més ara
que aquesta cambra;
i només un poc meva,
la llum dels finestrons.
Ahir pel carrer vaig perdre
paraules i cançons
i estic aquest matí tan buida...

Un renou de mosques
fa somriure els vidres,
i el vent m'omple de fulles
un jardí transparent.
Ben lluny, això, de tu i de mi,
com si fos un núvol falaguer.

No voldria res més ara
que estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop.

No voldria res més ara
que el teu somriure
i el vent s'enduria dels meus llavis
la cançó.

L'aigle noir: una cançó eterna

1
Un beau jour, ou peut-être une nuit,
Près d'un lac je m'étais endormie,
Quand soudain, semblant crever le ciel,
Et venant de nulle part,
Surgit un aigle noir,

2
Lentement, les ailes déployées,
Lentement, je le vis tournoyer,
Près de moi, dans un bruissement d'ailes,
Comme tombé du ciel,
L'oiseau vint se poser,

3
Il avait les yeux couleur rubis,
Et des plumes couleur de la nuit,
A son front brillant de mille feux,
L'oiseau roi couronné,
Portait un diamant bleu,

4
De son bec il a touché ma joue,
Dans ma main il a glissé son cou,
C'est alors que je l'ai reconnu,
Surgissant du passé,
Il m'était revenu,

5
Dis l'oiseau, ô dis, emmène-moi,
Retournons au pays d'autrefois,
Comme avant, dans mes rêves d'enfant,
Pour cueillir en tremblant,
Des étoiles, des étoiles,

6
Comme avant, dans mes rêves d'enfant,
Comme avant, sur un nuage blanc,
Comme avant, allumer le soleil,
Etre faiseur de pluie,
Et faire des merveilles,

7
L'aigle noir dans un bruissement d'ailes,
Prit son vol pour regagner le ciel,

8
Quatre plumes couleur de la nuit
Une larme ou peut-être un rubis
J'avais froid, il ne me restait rien
L'oiseau m'avait laissée
Seule avec mon chagrin

9
Un beau jour, ou peut-être une nuit,
Près d'un lac, je m'étais endormie,
Quand soudain, semblant crever le ciel,
Et venant de nulle part,
Surgit un aigle noir,

10
Un beau jour, une nuit,
Près d'un lac, endormie,
Quand soudain,
Il venait de nulle part,
Il surgit, l'aigle noir...